A propòsit del llibre "Una mà de sants" de Bienve Moya i editat per la Magrana, direm que el seu autor s'ha proposat jugar amb aquestes figuracions (Pere, Antoni, Medir, Jordi, Cristòfol, Àgata), passejant-les pels estrats mítics del nostre imaginari més ancestral i contemporani alhora, i els treu la pols, els envernissa una mica i els porta una mica de "festa" perquè prenguin l'aire. Els pobres estaven últimament una mica avorrits i el Bienve ho sabia, ho notava, per això ha decidit escriure sobre ells i jugar-hi una bona estona a estirar els fils laberíntics de les rondalles, llegendes, històries i contalles que s'hi entrellacen.

La intenció d'aquesta petita nota no és pas fer un resum o una crítica exhaustiva de l'esmentat llibre, no pas, només us direm que és altament recomanable la seva lectura, ja que "Una mà de sants" eternitza, universalitza i humanitza unes figuracions mitològiques que ens han arribat fins als nostres dies amb la pàtina cristiana habitual.

Sí que aquest llibre ens ha fet aflorar una sèrie de records, petites cançons i creences populars sobre aquests santets del nostre imaginari. Sobretot els que som de Vilanova i la Geltrú, com el mateix Bienve, ens sonen de molt a prop els sants Antoni, Pere i Cristòfol (o Cristòfor), sobretot aquests tres.

L'àvia encara canta una cançó que fa més o menys així: "Sant Pere de la cullera anava a la "professó", es va cagar a les calces, ai mare quina pudor!!", una cantarella popular molt pintoresca, d'origen i significat que deuen provindre d'algun fet o situació...Vés a saber!!
Pels habitants de la plana vilanovina sant Pere, amb barbeta, calb i una clau a la mà, té molt de pescador, d'home de marina, de baix a mar amb barca, xarxes, barques, molls i espigons que cada finals de juny s'hi passeja com un antic Posseidó, i que no ens faltin els peixos: peix peixet de la canya al sarronet. I la tieta, encara ara, quan trona mira el cel i diu que sant Pere enretira els mobles, el mateix que provocava tot tipus de revetlles amb fogueres, coets i coca a la vora de la platja.

També pels vilanovins sant Antoni és sinònim de "dia dels burros", tal com s'anomena popularment la diada del 17 de gener. Si sant Pere i sant Cristòfol són marítims i estiuencs, Antoni, amb les seves grosses barbes i caputxa, porta el fred més rigurós durant l'anomenada setmana dels barbuts. La mítica imatge del vell hivernàs, reconvertit en eremita allunyat del món, però que ja veureu com el Bienve li treu mil històries. I per sant Antoni un pas de dimoni, en termes de llum solar.

I a Vilanova i la Geltrú també tenim una ermita dedidaca a sant Cristòfol, encimbellada dalt d'un turó vora el mar i que per sota hi desemboca el torrent, vés a saber si sigué l'antic riu per on Cristòfor traspassà amb la palmera i carregant el minyó, una figuració mítica d'un gegant, patró dels viatgers amb perfum d'espígol i que també ho era dels titellaires. Encara ara, la gent més gran de la Geltrú anomena la plaça Lledoners com la plaça de sant Cristòfol, des d'on antigament eixia el camí cap a l'esmentada ermita.

Uns sants, per tant, que el Bienve salva d'antics retaules corcats.

Ahir sigué el dia escollit per anunciar que, de moment, el camí de la Companyia Elèctrica Dharma s'agafa una parada per respirar i reflexionar.

Des dels volts de 1974 que la Dharma ha bastit un dels projectes musicals més sòlids, innovadors i autòctons d'aquest petit país. El seu so, inconfusible, s'ha anat introduint de forma natural, popular i sense estridències, això sí, amb convicció i tossuderia, dos factors que els fan universals. La Dharma no ens ha fallat mai, sempre ha estat allà on calgués, al peu del canó, i això els fa extremadament coherents mitjançant la seva música i el seu ideari.

El 1975 ja es passejaven amb els Comediants tot fent cercaviles i pujant a l'escenari del primer Canet Rock. La seva música, prenyada del rock laietà pouava també a les arrels musicals del país. La revolució sonora i rítmica estava servida: la fusió de bateria, guitarra elèctrica, saxo soprano, teclats, trompeta, flabiol, gralla, tenora...
Els anys 80 sigueren els de l'explosió. Els seus concerts esdevenien autèntiques festes reivindicatives d'un jovent majoritàriament independentista i la cosa començava a agafar amb força. Tot allò que es cridava, que es cantava...és encara radicalment actual. Des d'aleshores moltes tonades de gralla i certs elements de cultura popular han tingut la Dharma com a referent de repertori. Un exemple en pot ser la sortida anual del Camell de Molins de Rei amb la música de la "Presó del Rei de França".

La Patum, el Correfoc, el Llibre Vermell de Montserrat, l'Atlàntida, la Presó de Lleida, el Testament d'Amèlia, el Rossinyol, Sant Martí del Canigó, la Moixeranga d'Algemesí, el Cant dels Ocells, la Dansa de Castellterçol, el Ball de la Civada, la Filadora, la Tramuntana, el Toc de Castells, Sardanes...han estat alguns dels punts d'inspiració per recrear els sons, ritmes, melodies de la nostra tradició, convertint-los en més propers, més contemporanis, més contundents, més frescos i més reivindicatius.

L'Esteve, en Pep, el Joan, el Lluís, la Maria i el Carles, tots ells, han esdevingut uns companys perfectes de viatge durant tots aquests anys de la nostra infància i joventut. De fet, molts de nosaltres no entendríem aquests anys passats sense la seva música, des dels discos passats per l'agulla, passant pels casettes que s'anaven recalentant de tanta repetició al cotxe o al ràdiocasette, i arribant als actuals CD, ja escoltats per noves generacions que tot just creixen i floreixen en aquesta nova vida. Per tant, un so Dharma que es va perpetuant de pares a fills, de fills a néts...perquè l'energia, la vibració mediterrània i arrauxada, poètica i transcendental vagi perfilant el nostre camí.

Més de 35 anys caminant és una trajectòria envejable que ja la voldrien tenir molts dels grups i bandes actuals que neixen, exploten i moren. Un flor no fa estiu, ni dues primavera, que diuen. La Dharma ja ha deixat una petjada inesborrable dins del nostre imaginari musical, cultural i popular, amb una dignitat artística i una coherència de compromís molt difícil de trobar últimament en aquest país nostre.

Fins aviat Dharma.

S'acosta dijous sant a Verges. Diuen que enguany plourà, sobretot divendres, i ens resistim a pensar que d'altres setmanes santes eren més normals. Pot ploure per Nadal, posem pel cas, però per aquests dies que tothom té ganes de sortir a l'aire lliure i no tancar-se a casa és una broma de mal gust.

A l'esplèndid llibre "La processó que no es veu" de Màriam Serrà, ja es parla del temps meteorològic predominant durant la Setmana Santa vergelitana. Ens explica que és força típic que el matí de dijous sant el cel sigui variable i canviant, alguna nuvolada, algun xàfec...però cap el migdia i primeres hores de la tarda apareix la gran senyora de l'Empordà, la Tramuntana, amb els seus xiulets i la seva escombra que ho neteja tot, com si sabés que ella també ha de fer dissabte per preparar el pas de la processó. Ella deixa a cops de vent el cel nítid, ens farà posar la jaqueta i ens regalarà una d'aquelles postes de sol de primavera que fan història. Fins que poc a poc, molt a poc a poc, anirà minvant la seva força fins a desaparèixer ben entrada la matinada, ja que moltes vegades és tant el seu deliri per participar del ritual i misteri de la processó que, sense voler, fa acte de presència quan aquesta ja ha començat a caminar pels carrerons de Verges. Amb una mica de sort i depenent de l'any, la lluna plena d'abril, grossa i groguenca, sortirà per llevant, cap el Montgrí, i ja ho tindrem tot muntat perquè la gran nit es vesteixi pel gran moment.

Verges és, de moment, l'únic lloc que hem trobat on els que ens mirem i vivim aquests actes propis de setmana santa com purs actes culturals, teatrals, antropològics, festius...hi som assidus i podem gaudir al màxim del seu sentit difícilment explicable amb quatre paraules.
L'any passat ja els va ploure durant la processó, un fet no massa corrent. I enguany no ho sabem...perquè els nostres bruixots contemporanis del temps maregen la perdiu i la marejaran fins el dilluns de Pasqua Florida, quan expliquin l'evidència mitjançant un fotimer de fotografies enviades per la gent aficionada a captar les coses que passen al cel.

El llor (llorer) ja deu estar collit i veneït; les closques de cargols preparades dins de caixes; el timó florit de lila deu esperar ser collit per perfumar l'estretor del carrer de Ribossà; tots deuen anar enfeinats, les planxes treient fum, els últims preparatius de tot un poble per perpetuar la tradició.
La Dansa de la Mort ja deu fer dies que assaja pels carrers encara solitaris durant la nit, cap el Rec del Molí i simulant la reverència a l'olivera de la Placeta. I el penell del campanar, i el tractor aparcat...tot ajuda a crear el paisatge d'aquests dies màgics que serveixen de prèvia al gran moment.
 
Els forans, els qui no som de Verges, recordarem com per la baixada del carrer del Migdia (ells escriuen del "Mitgdia" o anomenen "les manages" als manaies) anarem passant la veu que calia encendre els cargols curulls d'oli, i en uns instants, desenes d'encenedors populars (altrament dits "metxeros") s'acostaven arran de les parets d'aquells afores i creaven uns impresionants jocs d'ombres i llums, amb el nerviosisme de sentir apropant-se la veu predicant del Pelegrí i, darrere seu, aniria passant el silenci trencat pels cops de llança i timbals, els comentaris i paraules dels jueus, i el toc del tabal opac de la Dansa de la Mort que es passeja per tot el poble durant dues llargues hores. Un plat prou xocant, fresc i exclusiu que provoca que un cop tastat hom intenti tornar-hi any rere any.

Bloc de la cultura del poble, de la festa i també, quan convé, de la política.

Ahir es va perdre una gran oportunitat, un d'aquells trens que passen i que vés a saber quan tornaran a passar. Des d'aquest bloc no ens repetirem, no ens indignarem, ni recriminarem..., no cal. El que sí farem és desmantellar la realitat del temps i de les persones, i a part d'enviar-ho a tots els nostres contactes també ho hem enviat a un contacte puntual, mai més ho farem, que dirigirà aquest petit pensament a uns quants senyors i senyores que escriuen als diaris el Punt-l'Avui: Manuel Cuyàs, Marc Bataller, Anna Serrano...

Lamentablement la història, la vostra història, ja fa temps que està escrita. Per aquesta raó, tots vosaltres, mitjans de comunicació en general i partits polítics autonomistes i espanyolistes, que de fet, és exactament el mateix, només feu que repetir i repetir el mateix, allò que ja sabem, allò que des de petits (els nascuts durant la transició o la democràcia) no hem parat sempre d'escoltar: ara no, ara encara no, demà tampoc, passat demà menys i més enllà ja ni ho veurem. Ho enteneu? Ja estem acostumats als vostres discursos de majories socials impossibles, a falses il·lusions malaltisses, a miratges esperpèntics, malauradament, durant trenta anys de democràcia ens hem hagut d'acostumar a això i a moltes coses més, fins i tot, per dignitat, havent de renunciar a creure que podríem tenir una premsa escrita i uns mitjans de comunicació audiovisuals dignes. Ja ho veieu com està el pati, més brut que mai.

Ara bé, per la vostra santa tranquil·litat, sapigueu que molts de nosaltres no caurem al vostre parany. Estigueu tranquils. No ens cal ridiculitzar ni menystenir a ningú, per aquests treballs ja hi sou vosaltres, els partits autonomistes i espanyolistes i tot el reguitzell de cadells i sicaris que el sistema deix anar quan toca.
En aquest estat de les coses, en aquesta pseudodemocràcia vostra, és, de moment, del tot impossible jugar en igualtat de condicions. I tots vosaltres ho sabeu, perquè sou capaços d'allargar una agonia fins on calgui i, a més, fer-ne carnassa, pels vostres interessos professionals, econòmics, polítics, partidistes...

Cap problema, malauradament hem vist de què va el joc (prou lamentable per cert) d'aquest imaginari país-nació vostra que ara per ara, ens agradi o no, és simplement una comunitat autònoma més amb el deure de pagar, callar i obeir. Res més. Davant la llei, davant de qualsevol gestió, som purament ciutadans espanyols. Tot allò altre, senyors i senyores, són pures fal·làcies vostres, pures il·lusions per anar tirant i anar marejant la perdiu fins l'infinitat, perquè amb això sou molt hàbils, teniu del vostre costat el temps, el temps que tot ho cura, el temps que tot ho oblida, el temps que amanseix qualsevol revolució possible. Suposem que allò que us posa més nerviosos, més inquiets, més insegurs, és algú que lluiti contra el temps, que trenqui els espais temporals, que dinamiti l'estat de les coses, que utilitzi recursos que semblaven impossibles..., suposem que encara no deveu estar preparats per l'emancipació, per la llibertat total, és per això que suposeu que tots i totes estem igual, però en això també us equivoqueu i de llarg. Des dels vostres mitjans, si us plau, no parleu per tots nosaltres, que no sabeu ni qui som, parleu per vosaltres, però no pels altres, perquè sembla que tots estiguem igual, i molt ens temem que no.

Per vosaltres ni avui, ni demà, ni d'aquí mil anys mai tocarà, ni tocaria...ja ho sabem, i no cal que us aneu repetint tant, no cal, que ja us hem entès. I sobretot tranquils, que els altres, els que no pensem com vosaltres farem el que bonament poguem, però ho farem.

Salut i visca Catalunya lliure!! 

No sabem si vosaltres ja hi penseu, no sabem si ja hi som o si per contra encara ens falta.
No sabem si sou de mar o de muntanya, de xiringuito o refugi, o si per contra les dues coses a la vegada.

El cert és que una tarda d'abril pot ser la primera de posar els peus a l'aigua del mar, recollint petxines i veient les veles contra les onades morades. Perquè si enganxeu una d'aquelles tardes d'abril netes i brillants, veureu el mar d'un color intens i, potser, amb una mica de sort encara us sabreu estar de dir el seu nom. La salabror comença a pujar i us estireu sota el sol de la tarda...un núvol blanc, i els ulls al mar.

Després ja vindrà la calor, la llum intensa i blanca, els migdies de calitxa i els castells de sorra a la platja. I quan ja s'hagi acabat tot tornarem a esperar un any més fins que tornem al mar. Aprofitem-ho ara que és l'inici de tot, cada instant, cada minut...davant del mar, sota una fanal, xerrant sobre un món millor, sobre tu i jo, vinga va, que això va bé, aquí davant només hi ha el blau, el blau del mar...

Una cerveseta, o potser sou de copa de vi blanc, o si és migdia un bon vermut amb un glaçó...i des de la cuina ja ve el perfum de l'arròs d'abans, d'aquells fets en el temps just, amb tota de contundència calmada que calgui, perquè calma i rauxa estan estretament lligades, com el mar, que calma i inquieta, que et crida i t'abandona, l'antítesi de la vida mateixa, al costat del mar...

Nits d'onades i llevant, de petits fars que pampalluguen, de paraules que s'escapen amb el vent dalt l'espigó, de sorres enceses de sant Joan, de somnis perduts i d'utopies llunyanes que s'acosten, aquelles bicicletes de quan érem més joves que ara, hi passàvem hores al mar, després les cases blanques, Colera, Garbet, i els Alocs...ai el mar, no m'hi fagis pensar massa que m'escapo, que me'n vaig, que ja vinc, anem-hi? Vinga va!! Vens? Anem-hi plegats i deixem-nos de tot per uns instants, tanquem els ulls i escoltem el mar...

(cançó dels Manel)