Demà s'apagarà la llum, l'enllumenat públic, des d'aquella caixa de connexions elèctriques del carreró de mossèn Cots. Quan tot estigui a les fosques només ressonaran els timbals de pell i começaran els xiscles.
Miratges d'altres temps ressonaran pel cap, records perduts que retornen de la desmemòria contemplativa.
La gent i la calor. L'estretor del carrer de la Bomba, el pont del Nin i l'èxtasi final del carrer de la Fruita, on tots cridàvem que calia que allà mateix s'acabés el món, amb aquell cop sec, amb aquell calfred a l'espinada.

Demà serà un altre any. Pel forrellat de l'ull de l'infant tot es veu o sembla diferent. Fins i tot la baixada dels Gegants. Mística.
Un any va llampegar, un altre va pedregar i tot...Aquelles negrors sempre vénen pel cantó de Vilafranca o de Cubelles. El blanc, aleshores, encara esdevé més enlluernador, més d'altres temps solitaris.
Els ventalls o "vanos" movent-se, dins d'un ritme nerviós, insistent...Lluny de calmar atien l'esverament general. L'Artigau així ho va plasmar en un cartell: un esverament general que no se sap d'on ve ni cap a on va. I el Guinovart li va fotre un pebrot vermell.

El regust de l'Havana Xica, de les Antilles. Només cal perdre's per la nostra plaça de la Vila, diem nostra i recalquem nostra perquè encara algú es creu i fa notar que la plaça només pot ser d'uns. Des de petits que hi somiem, és nostra i de tothom sempre que es respectin les seves particulars regles del joc. Perquè com passa amb d'altres places històriques, la de Vilanova té els seus secrets, la seva pròpia vida, els seus propis jocs...Les palmeres, les voltes, els fanals, les rajoles...Depenent del dia, doncs, hi podràs passar o hi podràs estar d'una manera o d'una altra.

Alguna vigília a la tarda es pot experimentar la solitud de la festa. Baixant pel carrer de Pàdua, inhòspit, mentre el gegant de la porra gira pel capdamunt del carrer. És un d'aquells moments que cal tenir, una certa distància amb la festa per tornar-hi a entrar. Com quan et banyes a la platja i ja estàs cansat de tanta aigua, necessites sorra per tornar a voler aigua al cap d'una estona.
Així, el vespre d'agost es va apagant, com un llum de llàntia. Si anéssim pel camí de mas de Sardet, des d'on es contempla la plana vilanovina que s'esglaona amb vinyes vers el mar, sentiríem el perfum intens que desprenen els ceps quan comencen a reposar de la calda de tot el dia. Els vespres d'agost són de preludi de la verema, són olfactius i plens de grills.

Per preferir, potser alguns preferim aquells diables trapelles que hem vist a les fotos del Mas i de l'Horro dels anys setanta, aquells diables que se'ls devia fer la rambla petita, que saltaven cap aquí i cap allà, que sortien esperitats, corrents, que feien un tipus de cabrioles estrafolàries...Molta gent encara els anomenava "dimonis". I això que anaven darrere del Drac. El Drac antic de cartró que recorda la silueta noucentista d'un cavallet de mar i la cua enroscada o cargolada com un espanta-sogres. Vaja, el de "tota la vida", el que diuen que tornarà a treure el cap enguany durant el dia 5 d'agost.

I la Mulassa? Ara ens l'han aprimat. Fixeu-vos amb el cap, és més prim. Esperem que no acabi anoxèrica. El cap antic tenia més volum i si mirem imatges dels anys setanta encara es pot veure amb tots aquells guarniments més tupits per damunt del cap, moltes més borles i aquell granatós de mosquitera que impacta. És la plàstica artística d'aquestes figures o figurots que t'han d'entrar més pel cor que pel cap. Aquesta ànima ara és aigualida amb aquesta mena de llargandaixos, sargantanes i bestiari de granja o escapat del zoològic o d'un reportatge d'en Rodríguez de la Fuente i, fins i tot, dels còmics Manga. Què hi farem..., sobre gustos no hi res escrit.

També, tot s'ha de dir, els pantalons pinzellats del Drac de la Geltrú sempre han tingut detractors o defensors, només faltaria, però actualment la cosa ha derivat en una profusió de coloraines atapeïdes que fins i tot els qui en vàrem portar ens tapem els ulls.

És sorprenent el migdia del dia 4. La cercavila lliure, o el campi qui pugui que es deia abans. La gent la veus buscant o perdent dracs, mulasses, gegants, balls...Pots anar cap a casa a fer el dinar (el millor dinar és el de la vigília) i pensant-te que fins a la tarda res de res, doncs, pata-pam!! Et surt un drac encès de la cantonada, pel mig de la rambla Nova i parant tot el trànsit. És un escampall de festa. Els del Mercat també estan contents.

I del castell de focs mai li hem donat massa importància. Estem sopant i comentant la jugada, esperant el ball anomenat de les 7 hores, però a vegades ha sigut de 6. Una nit d'aquestes va venir a tocar la Movidic, increïble, els arreplegats de sempre, els qui no patíem perquè faltaven poques hores per tornar a sortir, vam ballar ska mentre s'anava fent de dia. Bons records de finals dels noranta a Ribes-roges.

Els gegants grossos ja s'estiren per entrar al pati de l'Ajuntament, allà on s'hi penjava la carassa del Moro Manani, un caparrot que ens llençava caramels als qui vam ser infants als anys 80. Eren altres temps. Ara tenim els indicis d'alternativa al Manani Rock, al Tinglado de Can Pistraus (algú també deia "això va anar a parar a can Pistracs") i al Cercaentitats de l'Ateneu. Esperem, pel bé de tots i totes, que vinguin altres temps millors.

I un suggeriment, del bon rotllo, allò dels xumets que pengen, fins i tot biberons..., si us plau, treieu-los de les figures quan comencin les cercaviles, trenquen tot l'encant dels entremesos.

Salut i bona Festa Major.

S'acosta la Festa Major, la de Vilanova. I ja hi tornarem a ser.
Vosaltres de quin color us vestireu? D'estricte blanc? O de rigurós negre?

El migdia del 4 d'agost de 1979, abans que sortís l'Herald dalt d'un cavall, va espetegar una traca que corria des de la barana del balcó de l'Ajuntament i baixava per tot el voltant de la plaça de la Vila, encara amb els jardinets al voltant del Ventosa. Aquella senzilla traca va derivar en unes fortes tronades durant els anys 80.
Anys més tard, cap els inicis dels 90, una altra traca corria des de la plaça de la Vila i rambla amunt fins la plaça de les Neus, darrere seu corrien dos homes amb unes llargues vares i un botafoc per si l'enginy pirotècnic s'apagava a mig camí. Ara es disparen els estrictes dotze morterets i una petita tronada aèria des del bell mig de la plaça.
De l'Herald, aquell pregoner dalt del cavall que va renéixer el 1979 i que va sortir durant els inicis dels anys 80 ja no n'hem sabut res més d'ell. No sabem si està a l'exili o si cada 4 d'agost es fot un quinto a la salut i nostàlgia d'aquells primers anys de la demo.
Fa 31 anys penjava del balcó de les "Casas Consistoriales", la Casa de la Vila, una senyera amb el lema "Volem l'Estatut". Enguany molts i moltes ja no en volem saber res de l'Estatut i ja pengem estelades als balcons.

Però hi ha coses que no han canviat. La Festa Major de Vilanova, es miri com es miri, encara destil·la cert ferum de ranci i bastanta carrincloneria. L'aire difícilment es ventila, l'esperit reclosit de les mòmies i d'aquelles cortines empolsades de museu se'ns fa present tot i el blanc enlluernador de certs vestits. Tot és aparença. La cosa de fora sembla nova, contemporània..., però el corc està a dins.
Ara, pel que sembla, es comença a parlar de "dignificar" la Festa Major. Si algú ja utilitza aquests termes deu ser per alguna cosa. Cada paraula té el seu significat i si parlem de dignitat o digne ens trobem amb això: respectabilitat, correcció, que mereix, decent, acceptable...

Actualment el corrent majoritari o predominant que domina els tentacles de la Festa Major és procliu a la bona conducta, a l'exquisida execució dels balls, a la brillantor d'un espectacle itinerant marcat pel protocol i la bona manera de fer. Es tracta, doncs, de funcionar com una maquinària de rellogeria i pulcritud, de marcar netament l'espai físic entre balladors i espectadors. Així les cercaviles esdevenen desfilades.
Dins d'aquest corrent oficial hi comencen a despuntar nostàlgies profundes, la Vilanova profunda. Persones que somien en un model de cercavila que es remet més a l'època franquista o de la transició, fins i tot superant-la en alguns aspectes: el Ball de Diables amb estricte ordre de filera i si pogués ser un únic timbal de pell (quatre ja fan massa soroll); el Drac de Vilanova amb el pam-pam-pam dels seus coets, immaculat blanc dels seus portadors i la formació estricte de gralles seques amb un timbal; darrere les dues Mulasses, tot i que si poguessin només en voldrien una de sola, la grossa, la Mulasseta Presumida ja els molesta una mica però com que és del 1955, doncs va, pot colar, la que no cola és l'anomenada "Cabreta"; el ball de Nans sense cabeçuts d'última generació i els quatre Gegants (petits i grossos), els de la Geltrú fan nosa, trenquen l'esperit genuí de la Vilanova autòctona; evidentment ja no cal ni parlar dels dracs de la Geltrú, Carpes i Porrons, Serrallongues o diables petits...; i de balls blancs un de cada, no val a repetir, tot i amb això, certs balls d'incorporació recent també els molesten, si poguessin, triar per triar, ja en tindrien prou amb un sol ball de Bastons i les Gitanes. Tancant files la colla castellera dels Bordegassos, els Falcons i Moixigangues no calen perquè són molt pesats.
L'exemple a no seguir i que detesten profundament és la corrua de balls de Bastons de Ribes i si poguessin fotrien una bomba al bell mig del Cap de la Vila de Sitges durant el migdia del 23 d'agost. Allò de tants grallers tocant alhora és un sacrilegi per les oïdes i la intel·ligència emocional, on s'és vist?
Alguns poden tenir un sac de gemecs dins d'una vitrina i no li munten un altar per falta de ciris. Acostumen a ser gent que troba estrident el guirigall massa vulgar d'una ciutat marítima. Són gent d'interior, obstinada i religiosament pulcre. El seny per sobre la rauxa. Tot allò que no soni anterior al segle XX ja els produeix urticàries. Són persones, en definitiva, que no semblen d'aquest món, sinó que en volen un altre.

Després n'hi ha uns altres, encara amb clara minoria, que prefereixen un tipus de Festa més estripada, més tal com raja, encantadorament imperfecte, on el mam i la manjuca corrin a tothora i que la barreja entre públic i actuants sigui plena, on la gresca desenfrenada brindi moments pletòrics i memorables. Una Festa amb un alt grau de sentiments i emocions que explosionen i s'expansionen sense cap tipus de reticències, trencant amb el tipus de Festa Major que encara beu, de forma inconscient, d'un cert esperit missaire del compungiment, d'allò sofert, de no mostrar massa els sentiments per no perdre el to.
Aquests quatre arreplegats voldrien que el migdia del 4 d'agost sigués un moment àlgid, desglaçat i jove d'esperit. Que les gralles s'ajuntessin en franca rotllana i marquessin un rock col·lectiu, que no hi haguessin ni catifes vermelles, ni balcons, ni baix ni a dalt, que tot s'encomanés d'una marea humana planera i anònima que proclama l'inici de la Festa Major. Que tothom tingués la necessitat d'omplir la refotuda plaça de la Vila fins al cap d'en Ventosa. Somien nits d'agost bellugadisses i arriscades, matinades on es poguessin seguir els Gegants amb fileres de gent abraçada amb plena marxa de músiques festives. Rambla avall, on bars i entitats poguessin muntar les seves guinguetes de menjar i beure.
Persones que tampoc no somien truites i són conscients que Vilanova s'ha fet gran, molt gran, i que ja no podem estar amb l'òptica del segle XVIII. Pensen que és cert que una cercavila, o fins i tot un Correfoc, no pot suportar un fotimer de colles de foc, però també és cert que no s'ha buscat cap alternitiva perquè tothom pugui tenir el seu lloc dins la Festa Major. Fins i tot, a part de la cercavila de l'Imaginari, podria haver-hi algun tipus d'acte exclusiu per les colles infantils (dracs, diables, mulassetes...) per així evitar el trencament d'edats i dinàmiques d'una cercavila gran.

Aquí, per tant, no estem parlant d'estils bons o dolents, només i senzillament estem parlant de gustos, models i opinions, per tant de democràcia.
Certament hi ha una tercera via, potser la gran massa social de Vilanova que no li preocupa gens ni mica certs actes de la Festa Major. En tenen prou amb el Castell de Focs, l'orxata, el gelat, les atraccions i la tómbola, i si per aquelles coses de la vida pugen la rambla amunt, potser amb una mica de sort es troben amb unes persones molt i molt rares que ballen vestides de blanc o que tiren foc. Tinguem en compte aquesta gran massa social i no la desprestigiem. De moment, la única festa vilanovina que ha sabut acumular la gran majoria de forces, vinguin d'on vinguin, és el Carnaval amb l'exponent de les Comparses. I aquesta és la realitat que ens pot denotar que alguna cosa falla en aquesta Festa Major, i hauríem d'assumir com un repte trencar amb el que calgui i de canviar el que calgui. Del contrari potser estarem mantenint una mòmia antropològica i esperpèntica que només gaudeixen els quatre motivats de la vila però que esdevé tancada en ella mateixa i religiosament pulcre.
Això sí, tot plegat no ho poden decidir set pabordes, ni un grup de savis, aquests poden suggerir, proposar, aconsellar..., però ens hauríem d'acostumar a convocar debats, assemblees o formar coordinadores, comissions de gent anònima que treballés per una Festa més oberta, més sensible, més de tothom i no per tothom. Hom s'ha de sentir seva la Festa per poder-hi participar i desenvolupar-se plenament, no es tracta de muntar la paradeta i esperar que el poble participi, primer el poble que es munti la paradeta i després celebrem el que calgui. El Carnaval tothom se'l sent seu, la Festa Major no tant. I si la comunitat decideix que ja està bé així, doncs endavant, però almenys donem la oportunitat al conjunt de la població perquè decideixi.

Juliol de calor i xafogor. Els de la Bisbal d'Empordà, tocats per la terrissa, ja feinegen les trifulgues de la seva Fira del Circ a Carrer, que té els seus orígens el 1984.
Demà el Carme, que procedeix d'aigua, d'aigües de rierols, aqüífers i serps aigualides. I demà s'estrena un nou drac a Montbui, sota la Tossa de l'Anoia. Els montbuiencs del casc antic es veu que han penjat un ou de coloraines al capdamunt del campanar del poble...Un poble tant petit i ja tindran quatre dracs!!

És l'esclat de les festes majors de poble, amb els balls, guarniments, sopars a la fresca, cucanyes o cóssos pels infants i alguna cercavila. Amb els patronatges de les Margarides, les Magdalenes, els Jaumens i les Annes. Fanalets i records d'antigues lluminàries, aquelles festes veïnals dels carrers, les antigues festes de barris...I sobretot molts melons i síndries que refresquen.

A Vilanova i la Geltrú un reguitzell de festivals musicals s'esdevenen pel juliol, fills indirectes d'aquell esperit perdut de l'anomenat "Estiu Mogut": el Faraday, el Nowa Reggae..., i aquest cap de setmana el FIMPT, que ja porta 30 edicions, tota una generació al seu darrere. Era l'any 1981 quan va començar com un annex més de la Festa Major.

No ens donarem compte i ja sortirà la Cuca Fera de Begues, des del seu cau rocós de l'avenc de la Ferla, o vés a saber si potser baixarà de fer una volta pel Montau. Enguany, la seva nit s'escau el dissabte 24 de juliol, la mateixa data de quan va renéixer l'estiu de 1976 acompanyada dels inseparables cucaires.
I poc després en Robafaves de Mataró amb tota la seva parantel·la de familiars gegantins i la Momerota de 1979, bellugadissa i entremaliada. Riera amunt, Riera avall...el juliol blau de la platja del Maresme.
I el dia 26, caigui quan caigui, troni o fagi sol, la Festa Major del Vendrell, la porta penedesenca del Camp de Tarragona. Els Nens del Vendrell (des de 1926), és una colla castellera que se li hauria de tenir més respecte històric, ja que durant els anys 40, 50, 60 i 70 solventava la papereta de moltes viles per l'actuació castellera de les diades de Festa Major. Cada vespre del 26 de juliol surt la folklòrica Cercavila de Foc, un acte que s'ha anat consolidant des de 1982. La gran expectació l'aixeca l'enorme Caramot, un drac-cuca fera que circula sobre rodes i que llença coets mitjançant una setantena de punts de foc. És un d'aquells típics invents del TBO dels anys 80, quan la febre pel foc, els dracs i diables donava aquest tipus de fruits. Ara bé, alguna veu internauta l'any passat ja es preguntava pel destí desconegut d'aquell drac coronat del Vendrell que es va estrenar el 1980 i que va sortir fins el 1983...Sempre les coses noves arraconen a les velles.

Orxates i granisats sota els plateners de la Rambla...

Molts més, per ase o per bèstia, no hi vàrem poguer ser. Ja se sap, un dissabte qualsevol hi ha gent que també treballa i la família no està en plenitud de facultats fins diumenge. El país, en aquest sentit, tampoc no deixa de funcionar. Som així també.

La sorpresa de la manifestació del dissabte va ser històrica, immensa. Tot s'ha de dir i reconèixer, que de segur els primers sorpresos devem ser també tots aquells independentistes que ja estàvem acostumats i ressignats a allò de que aquestes postures radicals, residuals, juvenils i de flamarada no porten enlloc. És com si haguéssim estat malalts, en una malaltia profunda, des de que tenim ús de raó.
Mai a la història d'aquest país i dels Països Catalans en general, s'havia vist una declaració tant contundent, multitudinària i popular per manifestar que fins aquí hem arribat i que l'únic camí a seguir és la independència, paraula que ja no fa por, paraula càndida i prenyada de llibertat, paraula i idea que s'inicia de base, des del poble i vol abraçar a tothom sense distinció. Un somni.

Fa anys i panys que els partits polítics han menystingut la remor de fons, l'han menystingut i l'han ridiculitzat en els moments de menys acció. Però les mides els hi han fallat per tot arreu en desmesura. La prepotència ha sigut emmudida per una gernació que era ella mateixa i només ella, la que ni vol encapçalaments, ni davants ni darreres. Ja era hora que en el moment menys esperat per tots i totes hagi aflorat el país que tots teníem la certesa que existia però que estava amagat, callat, esperant el moment de la guspira. Ull perquè el missatge és doble: la societat comença a creure's de debò que tots i totes també som política, vinguem d'on vinguem, i que per tant el poble sempre és l'inici i fi de tot. Decidim i podem marcar el tempo de les coses, dels fets, de la nostra història. Les consultes populars, tant ridiculitzades per molts polítics, en són una mostra.

Diuen que abundava molt un tipus de gent d'entre els 20 i 30 anys amb fills petits. No ens estranya. Sense voler generalitzar, seria un error, però sí que es comencen a perfilar les generacions nascudes durant els anys de la transició i dels inicis de la democràcia, uns joves que ja no tenen por i que el franquisme, les guerres i el feixisme sempre l'han assumit com un forat negre del temps i la història que cal de totes totes combatre i evitar. Molts, quan érem infants vam veure per les parets pintades de Terra Lliure, de visca Catalunya Lliure i l'estelada la dibuixàvem als llibres de l'escola, a les llibretes...Aquella èpica utòpica ara s'ha convertit en una realitat social que comença a abraçar avis, pares, fills i néts...Com que és una voluntat social, netament del poble, també és integradora, és a dir, no exclou a ningú, només cal tenir clar que la nostra llibertat no la pot comprar ni utilitzar ningú. El poble és amo i senyor de si mateix.

Per això seria un error creure que demà, passat demà i l'altre els senyors de l'americana i la corbata ens podran arreglar alguna cosa. La manifestació hauria de ser només el punt d'inici d'un camí que l'haurem de construir tots plegats i a tota hora, sense deixar ni un pam de descans a l'acció. Hi ha molta feina a fer i molta responsabilitat de tothom i cap cant de sirena ens farà lliures. La gent ho va dibuixar al carrer: l'inici i el final el marquem tots nosaltres quan volem. Els polítics han d'estar al servei del poble, és a dir, se l'haurien d'estimar al poble, i treballar per la voluntat col·lectiva. De moment encara molts estan sords. Ni una manifestació de més d'un milió de persones és capaç de fer reconèixer que aquest país vol començar a caminar cap a la independència. Encara molts seguirant treient de l'armari corcat a la nostra estimada santa Rita, molt entranyable però amb fortor a naftalina.

Durant els últims anys molts hem tingut el sa costum de participar a les manifestacions de l'Esquerra Independentista de l'onze de setembre a Barcelona, i ho continuarem fent fins que visquem en un país plenament lliure de tot esclavatge. Cada any veiem més gent però mai aquestes riuades humanes. També per això la sorpresa va ser màxima: d'on han sortit tants independentistes?
Si sabem tots plegats mantenir això, aquesta ànima lliure i càndida, podrem arribar fins on calgui. Cal que siguem conscients que més que sigles i partits hi ha d'haver en tot moment el poble. Arramenguem-nos doncs i lluitem pel nostre dret a decidir, per l'autodeterminació del nostre país i que sempre poguem marcar el to del que volem en tot moment. Nosaltres som política.

Visca Catalunya Lliure!!!

Copiem literalment de certs diccionaris el mot "juerga", una paraula utilitzada de forma freqüent també dins la nostra pròpia parla: "fiesta o diversión muy animada y ruidosa, que generalmente se acompaña de música, baile y bebidas."; "Divertirse mucho, generalmente con música, baile y bebidas"; "Diversión, jarana con canto y baile"; "diversión grande con mucha animación y bullicio"...

Quina "juerga" que comença!! Catalunya també és permanentment una gran festa, una "jarana" ("fiesta peruana de cantos y bailes celebrados días enteros en una vivienda o vecindario"), on tots els personatges de la cançó "Quasevol nit pot sortir el sol" hi són convidats, el gran Carnaval de la vida i de l'estiu. Ha arribat la calor, i amb ella les primeres grans festes majors del país. Es començaran a descarregar els melons i síndries dels camions i el "melonero" cridarà allò de "meloneeeeesssss". L'home dels ganivets, l'afilador o esmolet, voltarà i voltarà pels carrers amb la seva flauta màgica..., la gitanalla venent alls i llimones, i el crit de "que me voy" de les parades del "mercadillo", s'obre el teló i comença l'espectacle bulliciós de l'estiu o "istiu".

No sentiu més brogit enguany? Gent que brinda per la independència del 2014 a la plaça sant Jaume, tota la plaça del Mercadal de Reus cridant "independència" just després de la tronada del dia de sant Pere amb estelades incloses, polítics de curta volada i de talla esquifida que estan que no saben què fer, cap a on mirar, què dir, saben que comença a haver-hi més gent que ja els ha pres la talla i que els hi han vist el "plomero", federalistes, autonomistes, catalanistes, independentistes, nacionalistes, espanyolistes, feixistes..., tots criden, tots diuen la seva, uns contents, altres indignats, altres eufòrics, altres il·lusionats...No és també una festa tot això? És el gran mercat de Calaf, el gran Carnaval de la "juerga" i el "despilfarro"...
En Montilla que ja sembla la nostra entranyable i estimada "Pasitos", amunt i avall, endarrera i endavant, el problema senyors i senyores és una única pancarta, no el material, ni els colors, ni les mides..., el lema!!: "Nosaltres decidim, som una nació" Quin "jolgorio"..., no escatimem en res, devem ser així, i l'estiu també hi aporta la seva cosa. I a l'Ebre ja hi ballen jotes on s'hi canta: "No sé què passa amb Espanya, quina merda de sentència, ara només hi ha un camí, que és lo de la  independència".
El dissabte 10 de juliol és sant Cristòfol o Cristòfor, en Tòful patró dels automobilistes, el de l'espígol, el dels viatges a Ítaca, o a les illes Medes o a l'Empordà...No sabem ben bé que ens hi trobarem, si les Pitiüses, Formentera o l'illa de Culatra, vés a saber, el cas és que tot viatge també fa estiu, com les colònies, les motxilles i anar d'excursió amb la cantimplora, o muntar els anàrquics pic-nics i perilloses barbacoes a la carretera del "Pantanu" i provocar-hi un gran incendi forestal a les 4 de la tarda del 15 d'agost tot escolatant ràdio Dial...
La família Ulisses també surt de vacances, amb les cadires plegables, el sis-cents, el parasol i la iaia, mai se sap cap on van, però sempre s'encallen al port de l'Ordal o per les Costes.
El "plantaneru" obrirà la seva paradeta a la plaça Xoriguer, els "negritus" vendran ulleres, rellotges i d'altres guingalles per les platges i els del Fonoll continuaran fent les seves curses a pilota picada.
Turistes de vermell gamba perfumaran de cremes solars els carrerons blancs dels pobles marítims, on els "Colmados" faran l'agost i, a vegades, enxufant algun producte caducat...
Arrossos, arrossets, paelles, "paielles", vermutets i flotadors. Nens que xisclen, que criden, que ploren, gelats de vainilla, "fresa" i xocolata..., i vinga que no ha estat res. Les pizzeries regalen pilotes de platja i tot plegat es pot acompanyar d'una sangria o d'un "gazpacho". La irreverència irradia llum d'estiu, un estiu que s'ensuma diferent, no sabem si pitjor o millor, de moment només es percep que serà diferent.

Mentrestant, els terralliurencs, calmats i serens, deuen pensar que, en el fons, molt en el fons, el pèndol és el qui mana. Tot torna i recomença altra vegada, allò que per alguns era vell i caduc ara es rejoveneix i esdevé contemporani, necessari i imprescindible. El poble en definitiva, tots nosaltres i només nosaltres som l'únic i últim destí. Si volem o no volem el temps ho dirà. Això sí, diguem-li alguna cosa a l'abandonada santa Rita, patrona oficial de la nostra particular Festa Major de l'Estarnut, oferim-li magranes i figues, treiem-li les teranyines, repintem-li el nas pelat de tants petons que s'ha fotut amb sant Pancraci, la vella estampa de l'auca del senyor Esteve, l'anar fent que ja no va enlloc, el calaix corcat i l'esquifit ciri per anar a la "professó" amb aquella panxeta de canelons gratinats, canelobres i armaris de naftalina. "Santa Rita, santa Rita, lo que se da no se quita" que diuen alguns, altres faran córrer els porrons i muntaran festes majors, com l'altre dia a la Gornal, on la societat del poble munta tota la Festa, i d'altres esperarem l'Onze per sortir al carrer i perpetuar el crit que fa anys i panys que dura i perdura i, fins ara, poca gent li fotia cas.